7 de gen. 2015

Catherine


Catherine
Patrick Modiano
il·lustrat per Sempé
Blackie Books, 2014

Catherine Certitude i, en primera persona, recorda al detall (mirant com cau la neu a través de la finestra del seu pis de Nova York), la seva infantesa vora el pare, tots dos amb ulleres, tots dos passejant a cavall entre els somnis i la realitat que van compartir durant un temps a París.
I jo pujava amb ell a la bàscula. Ens quedàvem allà, tots dos, i el pare  em posava les mans a l'espatlla. No ens movíem gens. Semblava que ens poséssim davant de l¡objectiu d'un fotògraf. Jo em treia les ulleres, i el meu pare es treia les seves. 
Al nostre voltant, tot era suau i boirós. El temps s'aturava. Estàvem bé.
Catherine té una mena d'encant (com diu el seu pare) i, a banda de ser discreta i observadora i fer moltes faltes d'ortografia, ella mateixa té la "certesa" que si hi veiés bé, no ballaria tan bé.
Catherine explica, sense massa eufòria, però amb certa sensibilitat una vida: la seva.
Catherine recorda com tot ha quedat enrere:
els dies de passeig i joc al parc, les classes de ballet a l'acadèmia amb madame Dismailova (Odette), la gran festa de primavera amb l'Odile, els socis mediocres del pare i uns negocis no gaire legals, l'esmorzar amb el pare. El posar-se i treure's les ulleres.
Catherine guarda encara les cartes que la mare li enviava des de Nova York, acabades amb una forta abraçada.
Catherine, aquest personatge que Modiano i Sempé ens la dibuixen amb un to de nostàlgia, encara contempla i recorda per la finestra del seu pis, observa "l'edifici del davant, on hi ha l'acadèmia de ballet que dirigeix".
Aquí em tens, senyora vida, diria el pare de la Catherine...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada